10è aniversari del "Minoria Absoluta"

01/05/2000 - 01/05/2010

Toni "Nascuts a RAC1"

L'1 de maig de l'any 2000 va néixer un programa de ràdio a RAC1: el "Minoria Absoluta". No només va ser l'inici d'un programa de ràdio, va ser el naixement d'un "col·lectiu", d'una manera de fer.

Als primers anys noranta, molt abans que sospitéssim que l'humor i la política ens reunirien davant d'un micròfon, en Queco Novell, en Manel Lucas i jo ens guanyàvem la vida en els rengles del periodisme polític seriós. Tots tres compartíem rodes de premsa i plens del Parlament, vèiem com el guinyol de la BBC (Spitting Image) se'n reia de la Margaret Thatcher i somiàvem fer alguna cosa semblant en aquest país, un dia o altre. Van passar els anys, en Queco i en Manel van seguir pel viarany del periodisme televisiu, jo em vaig posar a fer guions (una sortida d'emergència després de quedar-me a l'atur), vaig entrar en contacte amb el món de l'humor, i gairebé sense adonar-me'n em vaig trobar presentant un programa de TV3 anomenat "Malalts de tele".

Poc després, em va trucar l'Albert Rubio, a qui havia conegut com a cap de programes de TV3, per explicar-me que el grup Godó es disposava a engegar una emissora de ràdio en català i que m'hi volien. Li vaig dir que la tele no em deixava gaire marge de temps. Tot i això, vaig acceptar dirigir un debat setmanal sobre actualitat política. "Política?", va grunyir l’Albert, "¿Serà humorístic, si més no?"; "desenfadat", li vaig respondre. I en Rubio no va poder amagar el seu desencís, perquè esperava una proposta més estimulant. No li'n faig retret. Per aquelles dates jo apareixia a TV3 disfressat de Pedro (el de la Heidi) o d’abella Maya. I me'n sortia prou bé! Però aquella etapa s'estava acabant.

Bé, doncs d'aquesta manera va néixer Minoria Absoluta, a la primavera del 2000, com RAC1. Ben aviat s’hi van afegir en Manel Lucas i en Queco Novell. De seguida va deixar de ser una tertúlia oberta per convertir-se en una conversa a tres bandes cada cop més eixelebrada. Sense imitacions, és clar (ni en Queco ni en Manel sabien, encara, que són dos bons imitadors). Després d'una esplendorosa primera temporada, en la qual vam donar ZERO oients en quatre EGM consecutius (la qual cosa no va alterar l'impassible Eugeni Sallent, el director que ens va suportar amb la paciència d'un director de parvulari), "Minoria Absoluta" es va anar consolidant com un programa que combinava de manera cada cop més fluida l'actualitat política, el safareig i l'humor. Bé s'havia de notar el fet de ser (així ho crec) els primers periodistes polítics que es passen al terreny de la broma.

I de mica en mica la nostra proposta va anar guanyant adeptes. Primer, oients fortament polititzats. Després, simples individus que reien amb el programa. I al 2002 vam passar a ser emissió diària. Primer, d'una hora, després de dues. Primer amb xifres modestes, després no tant; i al final com a líders de la franja del migdia. Un immillorable moment per fotre el camp, cosa que vam fer entre somriures i llàgrimes el juliol de 2009.

No va ser, només, cosa de tres. També va ser mèrit de molta gent que ha treballat amb nosaltres, guionistes i actors, però de forma molt especial en Víctor Ollé –sense el seu talent al control de so, aquest programa hauria estat una cosa del tot diferent– i l'Anna Pujol, que ens ha fet rutllar com un rellotge. Però aquesta història d'èxit no s'entendria sense la participació de RAC1, que ha estat el nostre niu, la nostra llar i la nostra fortalesa; sense la fidelitat d'una audiència nombrosa i activa; i sense el respecte i el sentit de l'humor d'una classe política que tot sovint és més madura del que les nostres imitacions podrien fer pensar.

Minoria Absoluta ha donat fruits ("Polònia", sense anar més lluny), però també ha begut de moltes fonts i s'ha deixat influir per humoristes possiblement més talentosos; però si un mèrit té aquest programa que ens ha fet feliços durant tants anys és haver apostat per aplicar al terreny polític allò que en Buenafuente, l'Arús i molts altres havien explorat en d'altres terrenys. I un altre mèrit (disculpeu, ja és l'últim), és haver lluitat per ser un programa inclusiu i no elitista, un programa amb el qual qualsevol es pot fer un tip de riure i, de passada, assabentar-se de com està el safareig polític català. És per això que, per damunt d'honors i distincions (que sempre són benvinguts), el que en Queco, en Manel i jo valorem en mirar enrera i contemplar aquests deu anys és que hem rigut com a animals, la qual cosa als humoristes no ens passa sempre, us ho ben juro; ni tan sols quan estem treballant. Per això m'estimo aquests dos xicots i espero tenir algun altre fill amb ells, si el públic i els teòrics de la desafecció política ens ho permeten.

"Minoria Absoluta" ja no existeix com a programa de ràdio, però dóna nom a una productora de continguts audiovisuals que es reclama hereva del seu esperit i de la seva manera d'entendre l'humor. Entre aquests continguts hi ha "La Segona Hora", que és també líder en la seva franja gràcies a les anades d'olla d'una nova generació de comunicadors i humoristes. Gràcies a ells, l'audiència ja no ens troba a faltar. Mira quina gràcia!

Queco

Si ara fa deu anys em diuen que en el futur "Minoria Absoluta" deixaria de ser el nom d'un programa de ràdio per passar a ser una productora de programes de ràdio i televisió hagués enviat al meu interlocutor a fer-se una analítica. Si, a més, m'haguessin dit que "Polònia" i "Crackòvia" ja no serien referents d'un país i una ciutat sinó de dos programes de televisió d’èxit produïts per MINORIA ABSOLUTA, els engego directament a l'hospital psiquiàtric. Però la realitat és la que és i "Minoria Absoluta" compleix 10 anys i cada vegada és menys minoria.

El record dels nou anys de ràdio son inesborrables: allò que primer era un programa que parlava de política en forma de tertúlia entre tres amics que veníem de les trinxeres de la informació política va acabar esdevenint la conya marinera, gairebé sense proposar-nos-ho. Era escoltar la sintonia i tornar-nos bojos, dir les animalades més grans disfressats de personatges sense perdre la perspectiva d'intentar explicar allò que es coïa en la política catalana i espanyola. L'èxit i el reconeixement ens va acompanyar, com també ho ha fet en els dos "fills" televisius "Polònia" i "Crackòvia" (en d'altres, no tant com és ben sabut...).

A l'hora de bufar les espelmes i demanar un desig voldria que els propers deu anys siguin, professionalment, tant fructífers com aquests que celebrem. I, personalment, que la manera de fer i ser de tots els membres de MINORIA ABSOLUTA continui sorprenent-me per poc habitual en aquesta jungla que és el mon de la comunicació.

Gràcies a tots i per molts anys.

Manel "Felicitats a RAC1? Més aviat, gràcies!"

Desconec per què el director de RAC1, l'Eugeni Sallent, insistia a apostar pel programa "Minoria Absoluta" quan, el 2001 o el 2002, els estudis d'audiència ens donaven la bonica xifra de... 0 oients. No sé quina estranya conjunció astral li va fer tenir paciència en un món ple d'impacients, però beneïda conjunció. Mai li estarem tots nosaltres prou agraïts d'aquella aparent insensatesa que ens va permetre aguantar prou com per arribar a fer del "Minoria" el que va ser finalment. I fins al 2009 ininterrompudament.

Parlar de política, però fer-ho amb acudits, ironia i paròdia és una de les coses que més em diverteixen del món. I he pogut fer-ho durant nou anys, cobrant! A sobre, amb el Toni i el Queco, els dos amics amb qui indubtablement m'entenc més a l'hora de desmuntar amb humor aquest territori tan solemne i que es pren a ell mateix tan seriosament.

Total, que dels 37 als 46 anys he dit i fet més animalades que en qualsevol altre moment, i he rigut com mai davant d'un micròfon. Però, alhora, també crec que d'alguna manera he continuat fent periodisme. Ja us podeu imaginar, doncs, que "Minoria Absoluta" ha estat per a mi una autèntica bicoca.

Per tant, més que felicitar RAC1 per aquests deu anys, i per arribar-hi amb aquesta salut i des del lideratge de la ràdio catalana, el que em surt de dins ara és donar-li les gràcies. Perquè professionalment, a RAC1, hi he viscut els millors anys de la meva vida. (Ostres, crec que això ho he sentit en alguna banda).